No tot són flors i violes
Llegint les vostres notes al bloc me n’adono que potser les imatges no són sempre prou orientadores i que potser us esteu deixant arrossegar per les emocions.
La Sara és físicament una nena de 18 mesos molt menuda, tota ella molt fineta i força poc estimulada, li manca autonomia. Té poca força als braços i a les cames. Emocionalment és molt serieta (això sí que és ben palès a les fotografies) i tímida.
El seu pare creu que segurament a l’orfenat, on s’imposa la llei del més fort, ella s’haurà quedat sovint al marge de moltes experiències. Ella no és pas la més petita d’edat, però sí de desenvolupament, ja ho comprovareu. Enmig de les altres 10 nenes ella és la “miniatura”, “princesa” li diuen d’altres, sobretot els pares i mares de les “camioneres”, que n’hi ha ben bé 7. Hem encertat el nom, Sara vol dir princesa en hebreu.
De tota manera cal dir que és molt receptiva a l’afecte que li donem, que té un gran interès per caminar, no deu fer gaire que camina, se la veu insegura, però li agrada molt anar endavant, “camina que caminaràs”. I menja prou bé, tot i que estem en aquella fase difícil d’anar introduint aliments nous. Tot plegat força complicat en un hotel i a la Xina, i en una província on és molt freqüent el menjar molt elaborat i picant. Fem el que podem, però “tela”...
El que més ens angoixa és el plor que li ve de cop i volta, sense cap ni un sol motiu aparent, és un plor molt profund, fa poc soroll, però li cauen rierades de llàgrimes. Fins i tot quan ja fa estona que tot ha passat, li continuen regalimant galtes avall. En a mi em trenca el cor i aleshores la qui plora per dins sóc jo. Ens observa molt al Gori i a mi. Finalment el pare ha pogut entrar de ple, sobretot avui, ara ja es deixa fer més per ell.
Aquesta adaptació serà difícil, no ens enganyem. La Sara és una nena molt bonica i dolceta, però haurem de ajudar-la a descarregar totes les pedres que porta dins la seva motxilleta de l’orfenat des de fa 18 mesos.
Ens estem esforçant molt totes les famílies amb les nenes, ens ajudem, col·laborem i ens consolem, però aquestes primeres 48 hores han sigut duríssimes, ja veurem, ens resta molta estada encara.
No tot són flors i violes, però estem disposats a ensortir-nos-en.
Jo tinc la sensació que m’han pres 6 mesos de la vida d’aquesta nena, ens corresponia recollir-la el febrer o el març, tot es va anar complicant. La Sara sembla que es va quedar estancada als 12 mesos, mentrestant ens esperava.
Fins aviat
Mavi (qui escriu) i Gori
Leyendo vuestras notas al blog me doy cuenta que quizás las imágenes no son siempre bastante orientadoras y que quizás os estáis dejando arrastrar por las emociones.
Sara es físicamente una niña de 18 meses muy menuda, toda ella muy fineta y bastante poco estimulada, le falta autonomía. Tiene poca fuerza en los brazos y en las piernas. Emocionalmente es muy serieta (esto sí que es bien patente en las fotografías) y tímida.
Su padre cree que seguramente en el orfanato, donde se impone la ley del más fuerte, ella se habrá quedado a menudo al margen de muchas experiencias. Ella no es la más pequeña en edad, pero sí de desarrollo, ya lo comprobaréis. En medio de las otras 10 niñas ella es la “miniatura”, “princesa” le dicen los otros, sobre todo los padres y madres de las “camioneras”, que por lo menos hay 7. Hemos acertado el nombre, Sara quiere decir princesa en hebreo.
De todas manera hay que decir que es muy receptiva al afecto que le damos, que tiene un gran interés para andar, no debe de hacer mucho que anda, se la ve insegura, pero le gusta mucho ir adelante, “anda que andarás”. Y come bastante bien, a pesar de que estamos en aquella fase difícil de ir introduciendo alimentos nuevos. Todo ello bastante complicado en un hotel y en China, y en una provincia donde es muy frecuente la comida muy elaborada y picante. Hacemos lo que podemos, pero “tela”...
Lo que más nos angustia es el llanto que le viene de repente, sin ningún motivo aparente, es un llanto muy profundo, hace poco ruido, pero le caen riadas de lágrimas. Incluso cuando ya hace rato que todo ha pasado, le continúan rodando mejillas abajo. A mí me rompe el corazón y entonces quien llora por dentro soy yo. Nos observa mucho al Gori y a mí. Finalmente el papá ha podido entrar de pleno, sobre todo hoy, ahora ya se deja hacer más por él.
Esta adaptación será difícil, no nos engañemos. Sara es una niña muy bonita y dulce, pero habremos de ayudarla a descargar todas las piedras que trae dentro su mochilita de orfanato desde hace 18 meses.
Nos estamos esforzando mucho todas las familias con las niñas, nos ayudamos, colaboramos y nos consolamos, pero estas primeras 48 horas han sido durísimas, ya veremos nos queda mucha estancia todavía.
No todo son “flors i violes”, pero estamos dispuestos a salir de esta.
Yo tengo la sensación que me han quitado 6 meses de la vida de esta niña, nos correspondía recogerla en febrero o en marzo, todo se fue retrasando. Sara parece que se quedó estancada a los 12 meses, mientras nos esperaba.
Hasta pronto
Mavi (la que escribe) y Luis (Gregori)
La Sara és físicament una nena de 18 mesos molt menuda, tota ella molt fineta i força poc estimulada, li manca autonomia. Té poca força als braços i a les cames. Emocionalment és molt serieta (això sí que és ben palès a les fotografies) i tímida.
El seu pare creu que segurament a l’orfenat, on s’imposa la llei del més fort, ella s’haurà quedat sovint al marge de moltes experiències. Ella no és pas la més petita d’edat, però sí de desenvolupament, ja ho comprovareu. Enmig de les altres 10 nenes ella és la “miniatura”, “princesa” li diuen d’altres, sobretot els pares i mares de les “camioneres”, que n’hi ha ben bé 7. Hem encertat el nom, Sara vol dir princesa en hebreu.
De tota manera cal dir que és molt receptiva a l’afecte que li donem, que té un gran interès per caminar, no deu fer gaire que camina, se la veu insegura, però li agrada molt anar endavant, “camina que caminaràs”. I menja prou bé, tot i que estem en aquella fase difícil d’anar introduint aliments nous. Tot plegat força complicat en un hotel i a la Xina, i en una província on és molt freqüent el menjar molt elaborat i picant. Fem el que podem, però “tela”...
El que més ens angoixa és el plor que li ve de cop i volta, sense cap ni un sol motiu aparent, és un plor molt profund, fa poc soroll, però li cauen rierades de llàgrimes. Fins i tot quan ja fa estona que tot ha passat, li continuen regalimant galtes avall. En a mi em trenca el cor i aleshores la qui plora per dins sóc jo. Ens observa molt al Gori i a mi. Finalment el pare ha pogut entrar de ple, sobretot avui, ara ja es deixa fer més per ell.
Aquesta adaptació serà difícil, no ens enganyem. La Sara és una nena molt bonica i dolceta, però haurem de ajudar-la a descarregar totes les pedres que porta dins la seva motxilleta de l’orfenat des de fa 18 mesos.
Ens estem esforçant molt totes les famílies amb les nenes, ens ajudem, col·laborem i ens consolem, però aquestes primeres 48 hores han sigut duríssimes, ja veurem, ens resta molta estada encara.
No tot són flors i violes, però estem disposats a ensortir-nos-en.
Jo tinc la sensació que m’han pres 6 mesos de la vida d’aquesta nena, ens corresponia recollir-la el febrer o el març, tot es va anar complicant. La Sara sembla que es va quedar estancada als 12 mesos, mentrestant ens esperava.
Fins aviat
Mavi (qui escriu) i Gori
*********************************************
Leyendo vuestras notas al blog me doy cuenta que quizás las imágenes no son siempre bastante orientadoras y que quizás os estáis dejando arrastrar por las emociones.
Sara es físicamente una niña de 18 meses muy menuda, toda ella muy fineta y bastante poco estimulada, le falta autonomía. Tiene poca fuerza en los brazos y en las piernas. Emocionalmente es muy serieta (esto sí que es bien patente en las fotografías) y tímida.
Su padre cree que seguramente en el orfanato, donde se impone la ley del más fuerte, ella se habrá quedado a menudo al margen de muchas experiencias. Ella no es la más pequeña en edad, pero sí de desarrollo, ya lo comprobaréis. En medio de las otras 10 niñas ella es la “miniatura”, “princesa” le dicen los otros, sobre todo los padres y madres de las “camioneras”, que por lo menos hay 7. Hemos acertado el nombre, Sara quiere decir princesa en hebreo.
De todas manera hay que decir que es muy receptiva al afecto que le damos, que tiene un gran interés para andar, no debe de hacer mucho que anda, se la ve insegura, pero le gusta mucho ir adelante, “anda que andarás”. Y come bastante bien, a pesar de que estamos en aquella fase difícil de ir introduciendo alimentos nuevos. Todo ello bastante complicado en un hotel y en China, y en una provincia donde es muy frecuente la comida muy elaborada y picante. Hacemos lo que podemos, pero “tela”...
Lo que más nos angustia es el llanto que le viene de repente, sin ningún motivo aparente, es un llanto muy profundo, hace poco ruido, pero le caen riadas de lágrimas. Incluso cuando ya hace rato que todo ha pasado, le continúan rodando mejillas abajo. A mí me rompe el corazón y entonces quien llora por dentro soy yo. Nos observa mucho al Gori y a mí. Finalmente el papá ha podido entrar de pleno, sobre todo hoy, ahora ya se deja hacer más por él.
Esta adaptación será difícil, no nos engañemos. Sara es una niña muy bonita y dulce, pero habremos de ayudarla a descargar todas las piedras que trae dentro su mochilita de orfanato desde hace 18 meses.
Nos estamos esforzando mucho todas las familias con las niñas, nos ayudamos, colaboramos y nos consolamos, pero estas primeras 48 horas han sido durísimas, ya veremos nos queda mucha estancia todavía.
No todo son “flors i violes”, pero estamos dispuestos a salir de esta.
Yo tengo la sensación que me han quitado 6 meses de la vida de esta niña, nos correspondía recogerla en febrero o en marzo, todo se fue retrasando. Sara parece que se quedó estancada a los 12 meses, mientras nos esperaba.
Hasta pronto
Mavi (la que escribe) y Luis (Gregori)
8 Comments:
No és que sigui serieta i tímida, bueno no sé, però m'imagino que és normal que estigui ara així. A lo millor a alguns nens els hi és més fàcil adaptar-se, però a la majoria els ha de passar una cosa semblant... no m'imagino que deu estar passant pel cap de la Sara. Tot es nou, està amb uns desconeguts, ara ja no tant...però només porteu 36 hores amb ella. Dona-li temps mami i Gori, i doneu-vos-en a vosaltres. Pel que expliques tot és normal i entrava dins del guió.
Molts ànims i molta força a tots dos.
Un petó
Pere
PD: Com a anat el dia? Què heu fet? Com s'ha portat la nena? (a banda de lo de plorar en silenci...)
By Anónimo, at 15 septiembre, 2006 16:59
Mavi Gregori,
Muchisimos animos !! Con amor y dulzura todo se consigue y de eso Sara va a tener a montones con esta maravillosa familia que tiene!
Son dias difiles,es un viaje dificil,pero a la vez magico y unico! Un beso muy grande desde San Cugat de una familia con otra maravillosa "miniatura ".
By Anónimo, at 15 septiembre, 2006 17:24
Familia agurgarria:
Lehengusina berri bat izateak pozez betetzen gaitu. Badirudi ondo moldatzen ari zaretela zuen alabarekin, zenbait zailtasun izan arren. Ikusi dezakegunez, Sara osasuntsu dago eta hori da garrantzitsuena. Piskanaka zuekin egoten ohituko da eta denak alai egongo zarete. Horregatik, lan egiteak merezi du. Beraz, animo!!
Agur bero bat,
"Estimada familia:
Estamos muy contentos de tener una nueva prima. Aunque tengais alguna dificultad, parece ser que lo llevais muy bien con vuestra hijita. Como podemos ver, Sara tiene buena salud y eso es muy importante. Poco a poco Sara se acostumbrará a vuestro cariño y os sentiereis todavía más felices. Por eso, os ha merecido la pena el esfuerzo. ¡¡Ánimo!!
Un abrazo,
By Anónimo, at 15 septiembre, 2006 18:02
Hola compa,
clar que estem emocionats i de pell de gallina!.
Pensa que el comportament de la Sara és del tot normal, ha de passar per aquest procés d'adaptació,t'ho diu una mestra de p-3.
No et neguitegis, mira de pensar que d' aquí un temps serà una nena feliç, perquè ara ja té uns pares que se l'estimen molt,però no ho sap encara.
Mira d'estar serena i tranquil.la,donant-li tot aquell amor que fins ara no ha tingut,ella de mica en mica tindrà més confiança amb vosaltres i se sentirà més segura i tranquil.la. Pensa que arribarà un moment,que tot el que li esteu donant es reflectirà en el seu cos petit de princesa, els seus ulls et parlaran, la seva boca et petonejarà,i segur que llavors et tornarà el teu afecte amb un somriure ample i serè.
Tingues paciència i creu en tu,pensa que li estàs donant tot el que ella necessita, però no ho sap encara, perquè ara es troba desorientada i allunyada del seu petit món de l'orfenat. Ha perdut els seus referents i ha de construir-ne uns de nous.
Bé,t'envio molts ànims i molta energia.
Pensem molt en vosaltres.A l'escola hem penjat les vostres fotos i el text adjunt que ens vau fer arribar.
Us envio molts petons.
Anna
m'ha agradat molt la foto d'en Gregori amb la Nena, faltava a la col·le
Abraçades
Ramon
By Anónimo, at 15 septiembre, 2006 20:29
Cristina Alexander Gema i Rafael.
Ja ha passat el primer dia de la vostra vida amb la Sara! Hi estat observant les fotos i tot el que expliqueu de la Sara. Jo no trobo que sigui tan menuda,si que es una mica serieta, peró penso que és normal que en aquest moment de canvi de la seva vida es mostri poc receptiva a algunes coses. Endavant! de ben segur será tot més fácil del que us penseu! Pensem molt en vosaltres... L´Alexander ja ha preguntat quans dies falten per jugar amb la Sara i explica a tots els seus amics de la escola que els hi portará una foto de la seva cosina Sara. Me germana, jo estic una mica tocadeta perque tu també ho estás, peró no oblidis que téstimo molt i estic amb tú ! Fins demá! Un petó!
By Anónimo, at 15 septiembre, 2006 22:44
Vosaltres ja sabeu que no és gens fàcil fer crèixer a un fill, i també sabeu que un fill adoptat porta un munt de vivències les quals desconeixem. Però també sabeu que tots necessitem temps per adaptar-nos, penso que teniu tot el temps del món, capacitat i molt de carinyo per arribar a sentir que l'esteu aconseguint. Ânim, vosaltres podeu, n'estic completament segura!
Una abraçada
By Anónimo, at 16 septiembre, 2006 11:35
Hola papis!
Em sembla que ja he enviat un missatge però no sé si ho he fet bé´perquè no el vec publicat, així que no em fa res tornar-lo a escriure.He seguit les vostres cròniques des del començament però és avui qun us vull fer arribat tota la meva solidaritat amb els sentiments i les vivències que tan bé heu sabut expressar! Què us he de dir jo! Sovint els pares i mares adoptius minimitzem (vés a saber el per què!)el que suposen els primers dies, setmanes i mesos d´adaptació mútua. És dur però arriba un dia concret del calendari quan tot d´una te n´adones que "ja està", la teva filla ja és a casa i és per sempre.Els seus ulls brillen nets de pors i temences antigues i el seu somriure i les seves rialles són com les de qualsevol altre criatura que se sent estimada. Camineu poc a poc, és un consell que us dono des de l´experiència.No hi ha pressa. Sovint us angoixareu perquè tot sembla anar massa a poc a poc però va molt més ràpid del que us penseu.La Sara està creant els seus vincles afectius amb vosaltres i els haurà de crear també amb els fills que us esperen a casa, amb els avis, amb tothom.Us esperen vivències molt intenses.Cada pas endavant que doni la Sara us omplirà d´una felicitat que em resulta difícil de descriure.Penso en la nostra Abril, tan forta i tossuda però també tan bella per dins com per fora.La Sara florirà, us ho puc ben assegurar.
Una abraçada molt forta i ja sabeu que aquí estic, pel que calgui.
By Anónimo, at 16 septiembre, 2006 14:03
Hola! Soc Isabel Pujol.
Aquests dies la Marta i jo no fem més que pensar amb vosaltres: "ara deuen estar volant, ja deuen tenir a la Sara, i ara que deuen fer..." Avui, a casa, pensava, potser la nostra filla està naixent en aquests moments..., m'he enrecordat de vosaltres i m'he permès entrar en aquest bloc (la Marta m'ha donat l'adreça). Us envio una forta abraçada, la vostra princeseta és un encant, ja està feta una doneta. Moltes, moltes felicitats pares, disfruteu d'aquesta experiència i gràcies per compartir-la. Sinó us importa, us seguiré discretament. Encara que estigueu lluny, hi ha molta gent pendent de vosaltres. Una abraçada molt forta.
By Anónimo, at 16 septiembre, 2006 18:28
Publicar un comentario
<< Home